A partir de les últimes detencions de jihadistes a Barcelona, he tornat a observar l'escassa importància que li atorguem a l'islamisme radical i la seva capacitat de donar-nos on més ens fa mal. La notícia ha aparegut a la premsa, però no ha generat cap tipus de debat. Estem a merced del que puguin fer els bojos d'Al·là, encara que hagin nascut a Catalunya, però fem veure que la cosa no va amb nosaltres.

Continuem practicant la tàctica de l'avestruz, enfonsant el cap a terra per no assabentar-nos de res i seguir amb el nostre. Com a molt, algunes ànimes belles ens previuen contra la islamofòbia, que és quelcom que ja va passar a Barcelona just després dels atemptats de la Rambla, quan hi havia més motius per mirar malament a l'Islam: gairebé no ens van deixar temps per plorar els morts, ja que el fonamental era no caure en la islamofòbia.

Després de cada salvatjada islamista a Catalunya, sempre surt algú a dir que la societat els ha fallat als assassins, sense aturar-se a pensar que potser s'han fallat ells mateixos i amb l'ajuda d'un imam delirant els ha fet emprendre-la contra l'infidel. La solidaritat sense condicions amb el món àrab és un senyal d'identitat de la nostra extrema esquerra i els nostres independentistes. Fins al punt que quan veus un subjecte de la localitat tocat amb el mocador palestí, saps que hi ha moltes possibilitats que tinguis davant a un idiota.

La solidaritat amb el món àrab, faci el que faci i mati a qui mati, necessita urgentment una avaluació psiquiàtrica, si és que no és més que una mostra d'antisemitisme. Detesto Netanyahu com el que més, ja que em sembla un carnisser que intenta guanyar punts per eternitzar-se al poder, la qual cosa no és estrany si tenim en compte que en quan el perdi, la justícia li donarà la del polp, que és el que es mereix per corrupte i mangui. Però, des d'un punt de vista estrictament egoista, la veritat és que Occident no té res a témer d'Israel, mentre que totes les bufetades ens arriben del món àrab, on els bojos d'Al·là no diré que abundin, però sí que saben com fer-se notar.

Allò de fer veure que no et n'assabentes de res no és una exclusiva de la societat civil i les seves ànimes belles i preocupades per la islamofòbia. No veig que els nostres polítics es prenguin seriosament la possibilitat que ens facin saltar el cap en el moment menys pensat. ¿Es vigilen els discursos dels imams a les mesquites? ¿Hi ha policies que parlin àrab i es prenguin la molèstia de visitar els centres musulmans de culte? Em sembla que són prioritats que potser ens podrien estalviar més d'un ensurt. Si cada vegada que a algun il·luminat li dona per posar-nos al nostre lloc, l'única cosa que fem és prevenir la població sobre els perills de la islamofòbia, em sembla que no anem en la direcció adient.

No cal demonitzar els nostres musulmans. La majoria d'ells són inofensius i només han vingut aquí a guanyar-se la vida i donar una vida millor als seus fills. De la mateixa manera, no tots els imams es dediquen a fabricar jihadistes amb els seus discursos d'odi, però urgeix vigilar al col·lectiu perquè radicals desequilibrats, n'hi ha, n'hi ha.

Allò que no podem fer és passar olímpicament de cada nova detenció, ja que és un senyal dels perills que ens amenacen. Posem ordre en l'assumpte i després, si fa falta, ja en parlarem de la islamofòbia.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial