A vegades prou que amb una metedura de pota s'arruïni la més interessant iniciativa. Vés el cas de la recent celebració a Barcelona del festival Primavera Sound.
Èxit total d'assistència, un cartell impecable, diversió garantida pel públic, especialment pels que s'han posat fins al coll d'alcohol i substàncies il·legals.
Però algú de l'organització va pensar que calia fer la nota social i progressista, perquè no semblés que al festival es passaven per l'arc del triomf el dolor del món.
I així va sorgir el túnel dedicat a recordar als assistents al festival que l'animal de Bibi Netanyahu està cruixint els habitants de la franja de Gaza i aspirant, aparentment, al seu extermini.
Endinseu-vos al túnel i experimenteu el mateix que els palestins que es passen el dia aguantant bombardejos de l'enemic. I després, clar està, torneu al gresol, que ja heu callat la vostra mala consciència i us heu guanyat el proper got o la propera dosi de MDMA: la música pop fa front a la injustícia.
Fins ara ens conformàvem amb què el cantant d'un grup demanés en veu alta una Palestina lliure o exhibís una bandera reivindicativa, però sembla que això no era suficient.
Calia fer sentir als assistents a un festival que no eren uns alienats que anaven al seu aire sense preocupar-se pels que ho estan passant malament. D'aquí el túnel de marras, que no es digui que vivim en una bombolla, tot i que el Primavera Sound, com qualsevol festival musical, ÉS una bombolla per definició. Com ho és llegir un llibre o veure una pel·lícula.
Un pot estar preocupat per la situació a Gaza, però aparcar la seva preocupació unes hores per gaudir d'alguna cosa que li agrada. Això no el fa una persona pitjor. No és més que donar al Cèsar, o al ciutadà mitjà, el que és del Cèsar, o del ciutadà mitjà. Per no parlar que el túnel és més inútil que les aventures marítimes de Greta Thunberg.
Fa uns dies em queixava en aquest mateix diari (anava a posar en aquestes mateixes pàgines, fins que me'n vaig adonar que estem en la premsa digital) de la decisió de
