El mapa dels sabors de la meva infància discorre entre els croissants de xocolata de La Bolet i les ensaïmades del Forn del carrer major de Sarrià. No n'hi haurà de millors. Perquè estan arrelats a la meva memòria, però també perquè no tenien res a veure amb pa congelat, llevats mare o farina de cúrcuma.
Aquesta setmana s'ha oficialitzat el tancament del Forn Sarrià. La Bolet ja ho va fer fa anys, prèvia cessió del negoci a una nova propietària que, en perdre la bona feina d'Albert, el pastisser de tota la vida, va veure com els clients anaven caient en un degoteig incansable.
El local segueix tancat, a l'espera de ser venut com a inversió immobiliària. Es troba a uns metres de la Casa 1736, merescudora dell últim Premi FAD d'arquitectura i interiorisme. Els responsables de HArquitectes van tenir el bon gust de mantenir la façana de l'edifici en una reforma que ha durat anys.
Però un barri no són només les seves façanes. El barri el fan sobretot els qui viuen, i treballen, en ell. En el seu comunicat, l'equip del Forn Sarrià ha volgut agrair al barri la seva fidelitat, com relataba aquesta setmana Metròpoli Oberta. “Gràcies per cada bon dia, cada somriure, cada conversa i cada confiança dipositada en el nostre pa”, escriuen.
No és només la nostàlgia dels sabors. Entro, després d'anys sense posar-hi els peus, a la merceria de tota la vida, un dels pocs negocis que resisteix el pas del temps en aquest Sarrià repicat. A la merceria Josefa Cortinas les caixes de mitjons, pijames i roba interior segueixen acumulant-se en unes prestatgeries que acumulen elles soles tants anys com la resta de negocis junts d'aquest eix comercial. Sense la menor concessió al màrqueting, però amb el saber fer de tota la vida.
El seu responsable em rep saludant-me pel meu nom i em pregunta pel meu fill, a qui ha vist créixer jugant a futbol -quan se li permetia, encara que ja estigués prohibit- a la plaça veïna, i comentem les vicissituds del barri, els esportistes minoritaris i fins i tot el món casteller.
Mentres les franquícies proliferen pel carrer major, ell segueix aquí, sota la bufanda del Barça que presideix l'establiment i amb l'eterna companyia del seu oncle assegut al fons del passadís. Desafiant el pas del temps i els mandaments d'aquest món de tiktokers i influencers sota uns focus eterns.
I arribo a la conclusió que arribats d'aquí, el luxe és això. Entrar en un comerç i que et saludi una cara coneguda, que coneix els teus gustos i a la teva família, i et ofereix un tracte amable pel simple plaer de compartir un raig.
Com en aquesta cadena de supermercats dels Països Baixos que ha creat una caixa especial per a persones que necessiten una mica de conversa amb molta més urgència que aquesta mitja dotzena d'ous que han baixat a comprar. Caldrà recordar-ho cada vegada que ens sentim temptats per les plataformes en línia i els grans centres comercials.
Segueixo baixant el carrer major. El Monterrey i el Bar Tomás em recorden que no està tot perdut. No només pel cartell de servir les millors braves de Barcelona que el Tomás s'ha guanyat a pols. Sobretot perquè qui les serveix són els de sempre, cambrers que han vist passar a generacions, sense els quals aquests locals no serien el mateix.
Fa poc compartia mantell amb Javier de les Muelas, mestre d'amfitrions més enllà de la coctelera. Recordava amb nostàlgia un cap de sala d'un restaurant que sabia amb precisió quina taula agradava a cadascun dels seus clients, alhora que s'adaptava a les necessitats dels nous comensals.
I conveníem que, efectivament, el luxe és això. Entrar en el bar de sempre i que sàpiguen sense preguntar com t'agrada el cafè.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial
