Rusalka al Liceu, ni tan mal!

Rusalka al Liceu. Gairebé quatre hores amb un calor asfixiant per veure una òpera en txec que només s'ha representat al Liceu en 14 ocasions no feien preveure el millor.

La producció, sens dubte, no és la idònia, com demostra l'abominable unànime el dia de l'estrena per "premiar" una producció de Loy sense gràcia, descontextualitzada i que fa molt complicat entendre la trama.

El cor no pisa l'escenari i fins i tot hi ha qui sospita que sona enregistrat...però malgrat això, el costat musical d'aquesta producció és realment excepcional, amb uns cantants en estat de gràcia i un mestre Pons que, al igual que els toreros artistes com Curro Romero o Morante, dirigeix bé quan vol, i aquesta vegada ha tingut la cortesia de dirigir no bé, sinó de manera excel·lent.

Pons, Grigorian, Beczala i la resta dels cantants fan oblidar la posada en escena sosa i el cor absent, arrancant a l'orquestra i als cantants ovacions sonores. Estem davant d'una de les millors actuacions de l'orquestra no només en la temporada sinó des que la dirigeix Pons i davant d'una gran parella protagonista, en un estat vocal i interpretatiu immillorable.

De nou genial Nadine Sierra al Liceu

Josep Pons porta l'orquestra a un grau de perfecció poques vegades assolit al Liceu, si acaso amb algun Wagner. Brilha el so en conjunt i les actuacions dels solistes, treballant de manera brillant els matisos, alguna cosa no sempre present en la direcció de Pons. A un any de la seva marxa no és, ni de bon tros, un mal regal el que ens deixa.

Escena de Rusalka al Liceu A.BOFILL/LICEU

Ojalá la seva substituta aprofiti el bo de l'orquestra i la complementi en allò on no brilla, com el repertori italià, nuclear en tota temporada operística i consistentment maltractat per Pons.

Christof Loy emmascarra l'obra en un vestíbul d'un teatre, que només varia lleugerament amb el canvi de la visió de la porta central i l'aparició i desaparició d'una pedra. Rusalka és la versió eslava de la sirena, una obra on tot fa referència a la naturalesa i l'aigua, res a veure amb el fred, gris i sòs escenari. Com ve sent lamentablement habitual, es reinventa l'argument.

Musicalitat en estat pur

Rusalka deixa de ser un esperit de l'aigua i muda a una ballarina greument lesionada i que en lloc d'anar a un bon traumatòleg que la curi, es posa a mans d'una bruixa. A més de la poca lucidesa de l'escenografia, la producció obliga el cor a cantar les seves intervencions fora de l'escenari. No ho fa malament, però no surt a saludar ni el cor ni tan sols el seu director, Pablo Asante.

'Lohengrin' al Liceu... això és òpera

Algun desconfiat pensa que al pitjor els hem escoltat enregistrats. D'aquest cor tan sindicalitzat, qualsevol cosa seria possible, però això seria molt greu fins i tot per a l'actual direcció del Liceu, que, com no hi ha mal que cent anys duri, aviat tindrà la cortesia de deixar-nos. Per rematar, es tracta d'una òpera amb una sessió "entre generacions", per dur fills i nets al teatre i hi ha escenes, que no aporten res, poc apropiades per a menors d'edat.

Asmik Grigorian encerta el paper de Rusalka, amb una adaptació total. Ella és musicalitat en estat pur, cantant de manera fàcil i bonica. I, a més, s'atreveix a donar uns passos de ballet, puntes incloses, la qual cosa no és gens senzill.  No estem davant d'una diva que canta, estem davant d'una reencarnació del personatge de Dvorak. Una pena la reinvenció de l'argument i el sòs del vestuari.

Escena de Rusalka al Liceu A.BOFILL/LICEU

Piotr Beczala és el més conegut del Liceu de tot el repartiment, i cada vegada està millor i més sòlid. Genial en totes les seves escenes arranca aplaudiments i bravs al final del primer acte, i amb el duet final del tercer acte. En la seva maduresa, la seva veu ha crescut, és bonica i intensa, a més de brillar en la comunicació. Un dels tenors en millor forma del moment.

Carisma

El baix grec Alexandros Stavrakakis, interpreta Vodnik, de manera excepcional. És un baix de veritat, amb cos, volum, projecció, ampli registre i matisos.

Karita Mattila potser es estigui acomiadant dels papers de les grans dives, migrant a la tesitura de mezzosoprano, quelcom possible només amb carisma, com el seu. El seu paper és curt, però interessant. Okka von der Damerau no és la primera vegada que canta al Liceu. Compleix, però no remata.

La resta de personatges menors compleixen, destacant les tres nimfes, Julietta Aleksanyan, Laura Fleur i Alyona Abramova. Manel Esteve, està brillant, tant en el vocal com en la seva actuació.

En resum, a quedar-se amb la música i els cantants i oblidar-ho tota la resta.

*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir la intel·ligència artificial