Fa uns mesos un grup de professionals de diferents àmbits va subscriure un manifest en defensa de l’urbanisme que s’ha fet a la ciutat i que va tenir el seu moment més àlgid durant el maragallisme. El text sortia poc després de l’absolució de la cúpula d’urbanisme del govern Hereu en el judici sobre l’hotel del Palau de la Música i reclamava que l’alcaldessa, Ada Colau, es posicionés explícitament a favor de l’equip encapçalat per Ramon García-Bragado com a acte de desgreuge. No em vull centrar tant en que el jutge que els va absoldre també els va reprovar la seva actuació moral davant una operació urbanística “opaca”, com en el fet que un dels firmants del manifest era Josep Anton Acebillo, el cervell del controvertit model urbanístic que té la plaça de les Glòries com a element destacat.

L’exresponsable d’urbanisme del govern Maragall ara imparteix càtedra a una universitat de Xangai, però sempre que pot opina sobre Barcelona amb coneixement de causa centrant les seves ires en el tramvia i les bicicletes per considerar-los passats de moda. Per a mi, Acebillo és el responsable de la destrucció dels meus records d’infantesa. Ell va dirigir el projecte de construcció del tortell de les Glòries del 1991 que va acabar amb la pista de patinatge, l’espectacular pont penjant que ara travessa la Ronda Litoral i el parc amb un bonic estany on els gitanets del barri es banyaven quan feia calor. Igual que altres nyaps urbanístics de l’època olímpica, com les col·lapsades rondes o la col·lecció inacabable de places dures, el nus viari de Glòries és una suma de fracassos que s’arrossega des que el 1859 Ildefons Cerdà el va projectar per primer cop en el Pla de l’Eixample. 

El projecte que encarava Acebillo pretenia posar ordre a un espai de la ciutat deixat de la mà de tots els governs municipals per la complexitat de l’empresa, ja que és una cruïlla desendreçada de metro, tren i vies ràpides. Tanmateix, la contradicció més gran del seu disseny és que alhora que volia servir de distribuïdor del trànsit d’entrada i sortida de Barcelona, també buscava actuar com a agent descongestionador. D’aquí que al bell mig del pastís de ciment que va separar per sempre més els barris que l’envoltaven es construís un aparcament on els conductors podrien deixar el vehicle i anar al centre en transport públic. L’invent no va funcionar i es va convertir en dipòsit per a la grua municipal. Tampoc va funcionar el bonic parc que van construir dins de l’anella i que van haver de tancar perquè a les nits es convertia en escenari d’actes contra la moral i la cartera.

Explico aquesta història d’incompetències urbanístiques perquè la faraònica obra de la plaça de les Glòries no para de donar-nos disgustos. I no només per les deficiències de l’actual projecte que s’arrossega des de l’època Hereu, el seu milionari sobrecost amagat fins ara, l’incompliment reiterat del calendari previst denunciat pels damnificats veïns o l’ombra de corrupció que plana sobre les obres i el presumpte finançament de CDC sota patrocini del totpoderós –i ara caigut en desgràcia- exregidor Antoni Vives. Per ironies del destí, tot aquest sidral ha vist la llum coincidint amb el desè aniversari de l’acord Compromís per Glòries firmat l’any 2007 per l’administració municipal i les associacions de veïns del Clot-Camp de l’Arpa, Poblenou, Sagrada Família i Fort Pienc.

Les hemeroteques les carrega el diable, això ja ho sabem. El document és a l’abast de tothom i la seva pròpia existència posa en evidència la incapacitat manifesta de les administracions per abordar amb èxit una infraestructura de vital importància per a la mobilitat i la cohesió social de Barcelona. Un altre exemple similar el tenim amb el projecte de la Sagrera, ple de retards i esquitxat de presumpta corrupció, però avui no toca parlar-ne. En el cas de les Glòries, el tret de sortida d’aquesta operació plena de llums i ombres el va donar l’acord per modificar el Pla General Metropolità en la zona de les Glòries i el seu entorn més pròxim. Un any i escaig més tard, la Generalitat donava el seu vist i plau a la complexa operació urbanística publicant l’edicte al DOGC i tothom es felicitava per la gesta.

Segons el calendari assumit per totes les parts i que ara llegint-lo fa sentir vergonya aliena, les noves Glòries havien de ser una realitat a finals del 2013. La majoria dels equipaments sol·licitats per les associacions veïnals s’havien d’acabar al 2010. Parlem de residències per a gent gran, d’escoles bressol, de biblioteques, de poliesportius, d’instituts, d’habitatge públic i d’ambulatoris que, ara per ara, ni hi són ni tenen una data prevista de construcció. Pel que fa a l’obra pròpiament dita, el compromís firmat per la regidora d’urbanisme Assumpta Escarp i el Gerent d’Urbanisme i Infraestructures Ramon Massaguer –imputat també en el cas de l’hotel del Palau- establia que la deconstrucció del nus viari havia de finalitzar el 2013. I aquí em quedo per no emprenyar-me més ni emprenyar el lector.

Aprofitant l’enrenou que han provocat les conclusions de l’auditoria sobre els túnels de Glòries feta per l’Ajuntament, les mateixes associacions veïnals que un dia van subscriure el Compromís per Glòries reclamen ara al bipartit d’Ada Colau que actuï amb mà dura: “si les empreses adjudicatàries no volen continuar amb les obres, es resol el contracte amb la UTE i s’obre una nova licitació que inclogui la construcció del túnel en una única fase”, apunten. El moviment veïnal no vol ser tractat com un convidat de pedra, per això el pròxim 20 d’abril se celebrarà a la Farinera del Clot un acte sota el títol Què passa a les Glòries? per reivindicar el compliment íntegre de l’acord que va donar el tret de sortida a l’inici d’unes obres interminables.