Déu me’n guard de discutir el resultat d’un procés participatiu, però quin sentit té voler conservar una cabina telefònica canviant-li el seu ús, podent-lo mantenir? Aquests habitacles rectangulars, equipats amb un aparell telefònic de pagament, refugi de ciutadans amb necessitat de comunicar-se amb qui fos, varen formar part de les nostres vides i del paisatge urbà en les seves diverses modalitats durant dècades; la seva preservació està perfectament justificada. Hauria de ser una mena de monument a la privadesa de la conversa telefònica.

Temps enrere, parlar per telèfon era un acte reservat, íntim, efectuat en un entorn recollit, fos a casa o en una cabina al carrer, convenientment insonoritzada, aïllada d’orelles xafarderes. S’entenia que una conversa entre privats no interessava a tercers, a menys que fossin convidats pels interlocutors. Ara, tot el contrari; gràcies o per culpa dels mòbils ens veiem obligats al bus, al metro, al bar, a escoltar converses insulses de gent que no sap discernir entre la seva llibertat i la dels altres. Convindran amb mi que obligar a la resta de la humanitat a estar al dia de determinades vides és un càstig immerescut.

Aprendre a parlar per telèfon hauria de ser una assignatura escolar. És qüestió de respecte pels altres, d’educació elemental, com a mínim de prudència personal per no esbombar a crits davant desconeguts les misèries, les alegries o els detalls més irrellevants de l’existència. El millor espai per practicar la conversa telefònica i desenvolupar aquesta habilitat, no fa tant temps innata a totes les persones, seria justament una cabina telefònica. De fet ja no en queda ni una a Barcelona, atès que la darrera, la situada a la cantonada dels carrers Lledorner i Judea, es convertirà en un intercanviador de llibres per decisió sobirana dels veïns del barri.

Intercanviar llibres és una magnífica idea, tanmateix la cabina era un espai pensat i dissenyat per parlar, per conversar a distància, per imaginar la reacció del teu conversador o conversadora pel to de veu, pels silencis, per l’atropellament de les frases, per l’espaiament d’uns si o un no definitius, per la manera de penjar l’auricular. Però per damunt de cap altra sensació, la cabina era un cercle d’aïllament, de protecció del soroll de la ciutat, de preservació de la intimitat necessària per parlar del que calgués amb qui calgués.

Sense un telèfon per trucar, una cabina és un simple estri de metall i vidre, sense massa interès, un trasto inintel·ligible d’una època superada per la tecnologia i la massificació dels portàtils, aquestes petites maquines multi funció que ens tenen presoners d’una oferta inabastable de novetats i serveis. Amb un aparell telefònic, una cabina, la darrera cabina de Barcelona, seria un petit laboratori on experimentar el vell plaer de parlar amb el nostre confident en la intimitat, al bell mig del carrer.