L’AVE Barcelona-Madrid ha fet deu anys i d’aquí uns mesos la connexió d’alta velocitat entre Barcelona i París en complirà cinc. Per a tranquil·litat de Xavier Trias, la Sagrada Família segueix dempeus, la ciutat no s’ha enfonsat per culpa del túnel i el pont aeri no ha hagut de tancar per la competència del servei ferroviari  d’alt estànding. L’obra pública té una virtut sensacional: en el moment d’entrar en servei tot s’oblida, les queixes fundades i les infundades, fins i tot els retards en la construcció, i el més notable de tot, pocs mesos després de la seva inauguració sembla com si tota la vida hagués estat en funcionament i l’esforç fet per aconseguir-ho perd valor col·lectiu immediatament. Passa amb el tren o amb la placeta de la cantonada.

La memòria és fràgil, gairebé tant com els compromisos dels governants per complir els seus anuncis de grans obres públiques. Fa quatre dies, el ministre de torn va tornar a prometre la quarta pista de l’aeroport d'El Prat, que serà la segona de l’aeroport de Girona, amb la seva estació d’AVE. Ahir, el mateix ministre va fer-nos saber que el soterrament de la línia ferroviària de Vilanova al seu pas per l’Hospitalet serà soterrada, finalment. I tenim pendent el túnel de Glòries, la Sagrera i la connexió del tramvia sigui per la Diagonal o per on sigui. El retard de totes aquestes obres sumaria més de cinquanta anys, potser un segle quan realment entrin en servei. I totes elles seran celebrades triomfalment quan s’acabin i seran interioritzades ràpidament pels ciutadans com a elements naturals del paisatge urbà i del catàleg d’ofertes de serveis públics, de tota la vida.

Perquè la realització de la gran obra pública no compleix gairebé mai els terminis anunciats? En primer lloc, perquè el polític, davant la pressió inicial pel projecte, se sent obligat a oferir un horitzó immediat a l’obra, sobre tot si hi ha unes eleccions en perspectiva. Després, comença el calvari de la tramitació administrativa i el redactat del projecte, un procés inacabable en el que entren en joc els interessos contradictoris dels afectats entre afectats i de tots ells amb l’administració, un moment molt delicat per qualsevol proposta. Moltes obres entren aquí en via morta per falta d’acord. Tot seguit, és el moment de prendre consciencia que el pressupost anunciat orientativament en el instant del feliç de prometre-la s’ha multiplicat misteriosament; si tot això es pot superar, queda el penós camí de l’execució durant el qual el cost s’ha de revisar casi obligatòriament, modificant automàticament la planificació prevista de pagaments, saltant d’un pressupost a l’altre, sempre allargant els terminis de lliurament dels treballs. Quan l’obra en qüestió afecta a diverses administracions de signe polític diferent, tot es complica exponencialment.

I perquè no es fa una reforma en profunditat del procediment polític, administratiu i financer per a l’aprovació i execució de l’obra pública? Justament perquè tots plegats donem per bons tots els retards i inconvenients patits al voltant d’un projecte quan aquest entra en funcionament. És com si el bateig de l’obra perdonés tots els pecats als responsables del retard endèmic. I quan celebrem el desè aniversari, ja no recordem ni com anàvem a Madrid abans de l’AVE.