Girona havia estat una ciutat grisa i negre, convertida en els darrers trenta cinc anys en una col·lecció de pedres jueves esplendoroses, cases acolorides i una catedral gegantina derruïda per la malvada Cersei; la capital del món pels gironins. Ha estat envaïda pels turistes, hi ha gironins que els costa dormir o arribar a casa si tenen la sort de viure al barri vell, d’altres els molesten les campanes de Sant Feliu, però ningú es tira pedres a la teulada.
No és que la indústria dels foresters sigui l’únic pilar de la remuntada gironina, hi ha un entorn d’empreses i una oferta universitària, per descomptat, però no trobareu un gironí que malparli de la seva ciutat, ans tot el contrari, cada dia es fa créixer la llegenda, potser fins i tot amb excés de passió, gairebé xovinisme, segons els nostres detractors.
Per això ens xoca enormement el concurs obert a Barcelona per veure qui aconsegueix perjudicar més la reputació de la ciutat. Els uns, perquè no poden dormir per la nit o fer un pas sense topar-se amb un alegre turista de festa; d’altres, perquè no poden pagar el lloguer i la resta només per fer caure a Colau, malgrat puguin dormir totes les nits i només vegin els turistes pels telenotícies des les seves cases de Sant Gervasi. La qüestió és carregar-se la marca Barcelona (construïda durant molts d’any i després d’invertir-hi molts diners públics), i, darrere de la marca, el govern municipal.
Barcelona, la Barceloneta, Ciutat Vella, el barri Gòtic, també havien estat espais grisos, negres, humits i deprimits; i els seus veïns es manifestaven per aconseguir sortir del pou. És clar que hi ha raons per ocupar de nou els carrers, perquè l’èxit de la renovació urbana ha portat resultats molt positius per a uns però també conseqüències indesitjables per a d’altres.
La perplexitat no està doncs en les raons de la queixa sinó en la miraculosa coincidència d’interessos socials i polítics, en aquesta aliança segurament involuntària de perjudicats i beneficiats d’una transformació urbana que ara semblen disposats a ensorrar. El fet singular que els teòrics defensors públics de l’herència d’aquella transformació n’haguessin estat molts crítics per assolir el govern de la ciutat, no ajuda a trobar un punt d’equilibri entre la reivindicació i la salvaguarda del prestigi de Barcelona. El barcelonisme està en hores baixes i sense aquest sentiment de respecte per la ciutat tot serà més difícil de redreçar.
Girona, rai; aquesta és la cançoneta habitual davant la queixa d’un gironí. Té un punt empipador, perquè és una manera fàcil de no voler escoltar una petició per molt fonamentada que pugui estar, però també té una dimensió afalagadora, la ciutat, la seva gent, és prou potent per sortir-se’n. Avui, Barcelona projecta una imatge desoladora d’haver-se convertit en un sac de problemes; molt probablement és una exageració incentivada; en tot cas, qui gosaria dir ara, Barcelona, rai.