Hi ha obres desgraciades i l’estació de la Sagrera n’és una; gràcies a Déu que ningú té pressa per acabar la superestació intermodal de l’AVE, el metro, Rodalies, bus, bicicletes; ni cap governant de la capital, del país o de l’estat té el més mínim interès a dotar de vida el gran pool de desenvolupament urbà d’aquella banda de Barcelona. Si fos així, la preocupació no els deixaria dormir perquè resulta que aquest enorme forat urbanístic és, en realitat, una majestuosa necròpoli que acull esquelets ibers, romans, soldats de Felip IV i cal suposar que si es busca bé es trobaran ossamentes de tots els segles passats.

Els treballs dels arqueòlegs acabaran per justificar el retard d’una intervenció transcendent per a Barcelona i l’àrea metropolitana. Els morts oblidats de la història assumiran la culpa dels vius que governen, en un darrer servei públic. Mentre apareguin restes de tropes derrotades per la pesta o de pagesos romans instal·lats als afores de la ciutat no caldrà fer atenció a les moltes promeses incomplides, les retallades pressupostàries, els dubtes tècnics i fins i tot les sospites de corrupció del pas de l’AVE per aquest corredor natural d’entrada a Barcelona.

Els morts antics no fan por, són simpàtics, entretenen els especialistes i alenteixen les obres que, miraculosament, ningú reclama. I això és molt dir a Barcelona, on l’exigència respecte de l’obra pública és molt gran i els veïns es mobilitzen amb certa facilitat. Perquè no sembla interessar als ciutadans l’obra de la Sagrera? Podria ser pel fet que cap administració l’ha fet seva, l’ha explicat, l’ha reclamat o s’ha queixat quan els treballs s’han aturat. Aquest desinterès generalitzat és un fet inusual que bé mereixeria certa atenció de part dels experts en comportaments polítics i socials.

Tal vegada l’explicació és senzilla. La ciutat creu que ja no queden obres monumentals per fer, o que l’època de l’obra pública creadora d’entusiasme ciutadà  és cosa del passat, o pitjor encara, que les infraestructures de certa dimensió econòmica i de trasbalsament urbà no es justifiquen a la llarga, que només són focs d’artifici pels polítics de torn que no pensen tant en els veïns com en facilitar el benefici empresarial de les constructores, sempre sota sospita d’abús.   

En aquesta hipòtesi, l’aparició d’esquelets del segle I o del segle XVII és una benedicció. Potser la Sagrera no podrà tenir mai la seva estació central, rodejada d’àrea comercial, habitatge i el parc urbà més gran del país, i s’haurà de conformar amb una necròpolis gegantina. Aquesta mena de parc temàtic de la mort al llarg dels segles farà feliços als estudiosos del tema i als curiosos d’arreu del món, malgrat puguin ser confosos amb turistes, el que suposaria una complicació, atesa l’estima que tenen alguns barcelonins pels forasters.