Jaume Collboni no és Gerard Butler, l'actor que va representar el rei espartà Leònides, que va tenir problemes amb el rei persa Xerxes. Tampoc Barcelona és el pas de les Termòpiles, lloc on transcorre la reconeguda pel·lícula 300. I, per descomptat, Collboni no té 300 agerrits guerrers espartans, però sí 200 obres públiques en marxa que tenen la ciutat patas amunt.

No és igual, sens dubte, però no neguin les semblances a primera vista. No ho donin per fet. Crec que Collboni i Butler tenen una cosa en comú: ténen arrós, arrisquen i no s'amilenen davant l'adversitat. Són inaccessibles al descoratjament.

Barcelona és una ciutat oberta des que l'alcalde va agafar el bastó de comandament. Des del nord al sud i de l'est a l'oest. Tants anys d'apatia, només preocupats pel carril bici i l'urbanisme tàctic, havien deixat la capital de Catalunya instal·lada en la desídia. Ara, l'aliança Illa i Collboni ha donat un gir a Barcelona amb unes obres de gran abast.

I això que li neguen el pa i la sal a l'equip de govern. L'últim, Jordi Martí, l'interí líder -que no candidat- de Junts, que per no pactar amb Collboni afirma que l'alcalde vol un tripartit el 2027.

Això és tenir llums llargues per transitar fins i tot pel Túnel de la Rovira, també en obres of course. Possiblement, el regidor està buscant el seu futur fora del consistori com a adiví perquè cal tenir coll per no pactar avui, per exemple, per retirar la reserva del 30% en l'habitatge, pensant en el que es farà d'aquí a dos anys. Per aquesta regla de tres, més de la meitat de les obres estarien en l'estacada.

L'alcalde ha demostrat que és prudent, però quan parles d'obres els terminis sempre són un horror. Això ens passa a casa nostra. Quan inicies una obra saps el dia que comences -això ja de per si és un dir- però no saps quan acabes -això amb tota seguretat-.

Durant les obres l'usuari-inquilí té la seva pròpia travessia del desert. Tot un calvari com el que també van patir els 300 de Leònides en la seva Barcelona particular, és a dir Termòpiles, atacat per les tropes perses que a la Ciutat Comtal es converteixen en excavadores, tuneladores, asfaltadores, brotxes de gran mida, pales, camions i massius moviments de terres.

Collboni com Butler s'han arremangat i “van per feina”, però ojo, si les obres es retrasen més del compte, el sofriment barceloní podrà alçar el crit al cel. Els barcelonins estan ara en la seva versió privada de calvari-travessia del desert.

Ho accepten perquè cal passar el suplici per millorar. No obstant això, ojo. Les eleccions se celebraran al maig del 27 i les obres haurien de acabar molt abans. Com a màxim al desembre del 2026.

Totes segurament que no posaran punt i final, però la idea és que finalitzin la gran majoria. Aquesta és la gran baza del govern municipal. Si les obres s'acaben, torna la normalitat, i la tranquil·litat, i el ciutadà gaudeix del realitzat. Ho veu com un èxit propi. No li falta raó perquè es paga tot això amb els seus impostos. I aquest èxit el rendibilitza el govern, no l'oposició, i menys una oposició que vaga com a gall sense cap en la seva pròpia travessia del desert sense líder i sense aigua.

A Junts, ERC i comuns es respira un aire enrareït perquè saben que un èxit del govern municipal és un demèrit de l'oposició i això es paga car en les urnes. Amb aquestes perspectives de futur auguro un augment de la hostilitat contra Collboni i la consolidació del tángana entre Junts i Comuns. Tot un viure per veure.

Han passat de l'odi a l'amor sota la premissa de l'enemic de mon enemic és el meu amic. ¡Un nivell per favor! Entenen ara per què dic que Collboni i Butler tenen una semblança raonable. Collboni pot guanyar i Butler-Leònides amb un exèrcit en miniatura va parar els peus al totpoderós rei persa. De fet, Esparta va guanyar la guerra. Collboni va camí de guanyar-la. Sol, ja que ningú vol compartir amb ell el govern.

*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir la intel·ligència artificial