El calendari, de vegades, és cruel. Aquest dilluns ho va ser amb Jaume Collboni. L'alcalde de Barcelona acudia al Museu Nacional Thyssen-Bornemisza a presentar el seu balanç de la meitat del mandat a Madrid. I ho feia enmig del tsunami polític provocat per les revelacions de la UCO. Amb l'ombra de Koldo, Ábalos i Santos Cerdán sobrevolant inevitablement la sala, Collboni va defensar la seva condició de socialista i les deutes contraigudes amb el Govern de Pedro Sánchez. Però també va deixar clara la seva voluntat de transcendir les sigles socialistes per ser, sobretot, alcalde de Barcelona.
Quan el terra esobreix sota els seus peus, els socialistes catalans solen tornar al seu millor referent, l'alcalde Pasqual Maragall -del president Maragall conserven una memòria més controvertida-. És el que va fer Collboni aquest dilluns en reclamar la unitat de les ciutats i defensar la seva bona relació institucional amb el primer edil de Madrid, José Luis Martínez Almeida.
Una comprensió de la competència ben entesa que s'allunya dels nacionalismes -tant el català com d'aquest cert nacionalisme madrileny que sembla empeinada en construir Isabel Díaz Ayuso- i que el portava a concloure la seva conferència amb una frase per a la reflexió: “Si fa 25 anys algú va dir ‘Madrid se va’, -aquest algú va ser el propi Maragall- avui diem, Barcelona ha tornat”.
Collboni s'alienava així a la perfecció amb el discurs de Salvador Illa, que fa només unes setmanes protagonitzava una intervenció similar a Madrid per anunciar que Catalunya ha tornat. Collboni i Illa, Illa i Collboni. El binomi del nou poder del PSC que veu amb aprensió la crisi oberta al Govern i al PSOE, dels quals tots dos en són deutors.
Projectes com l'ampliació d'El Prat, la millora de la xarxa de Rodalies o les polítiques d'habitatge que lidera l'alcalde de Barcelona no es podrien plantejar amb un Govern de PP i Vox, i ho saben. Però la crisi reputacional provocada pels àudios de Koldo García aconsellen allunyar-se de l'òrbita de Pedro Sánchez, tot i que sigui amb una encesa defensa de la seva obra de Govern com la realitzada per Collboni al Thyssen.
El PSC d'Illa i Collboni representa un poder més fràgil, lluny de les majories municipals dels socialistes catalans d'altres temps. Però ha pres la Plaça Sant Jaume amb l'experiència acumulada de les coalicions -pròpies i estranyes- i els exercicis de geometria variable dels últims anys, imprescindibles en la política actual.
Possiblement per això tots dos han optat per acomodar-se als governs en minoria, però en solitari, i fer bandera de la seva decisió política per treure Barcelona i Catalunya de la “dècada perduda”.
“Barcelona ha tornat perquè ha tornat a creure en si mateixa i ha decidit dir sí als projectes i oportunitats” proclamava aquest dilluns l'alcalde de la capital catalana, confonent intencionadament la paràlisi política provocada pel procés amb la herència d'Ada Colau. Ho feia ennumerant projectes “blocats durant anys” com el futur Museu Carmen Thyssen a l'antic Cine Comedia. Però també aquestes noves infraestructures que tenen la ciutat al límit del col·lapse però que són imprescindibles per garantir la connectivitat metropolitana, com les obres del metro al carrer Urgell.
Una presentació en societat en la qual Collboni no es va oblidar de la política amb majúscules. Aquella que crea relat i va més enllà de la gestió del dia a dia, per importants que siguin la seguretat i l'accés a l'habitatge. L'alcalde vol recuperar l'orgull barceloní, i com que no és la capital d'un estat, proposa aquestes capitalitats alternatives, en cultura, ciència o tecnologia, que permetin a Barcelona tornar a destacar. Tornar a ser referent tot i no ser capital. Aquest és el repte.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial
